I'll be your man

Too many noises

Too many voices 

Invisible wires keeping us apart 

So many choices 

Some disappointments 

And they only steal me away from you 

Climb into our private bubble 

Let's get into all kinds of trouble 

[Chorus]  

Slide over here let your hands feel the way 

There's no better method to communicate

So girl stop your talking 

Words just get in the way 

I'll be your man 

So baby come over 

From the end of the sofa 

I'll be your man 

I'll be your man 

So many faces 

Staring at their shoelaces 

When all anyone want is to be seen 

Well tonight let's be honest 

We all want to be wanted 

And darlin' you've got me wantin' you 

Everything that I'm trying to say 

Just sounds like a worn out cliche, so... 

[Chorus] 

What are we all looking for? 

Someone we just can't ignore 

It's real love dripping from my heart, 

You've got me tripping 

What are we all looking for?

[Chorus] 

I'll be your man

Some Kind of Trouble 

James Blunt (2011)

Límits

Aquest matí llegia al tren, camí de Tarragona, la noveleta Vuela conmigo. El seu autor és Richard Bach, autor de la cèlebre Juan Salvador Gaviota, que vaig llegir fa un parell d'anys després que me la regalés algú que sap molt bé com em fascinen les gavines.

Pel que porto llegit, puc trobar factors comuns entre ambdós llibres: el món de l'aviació, la superació dels límits i la trascendència espiritual. El tema dels límits és el que més m'interessa, ja que la tesi de l'autor és que tenim límits perquè els acceptem, però si els trascendim -cosa que porta el seu esforç- podem arribar a assolir fites insospitades. Els acceptem des del mateix moment en què comencem a moure'ns pel món en què vivim, i inclouen tant l'experiència del món material -les lleis físiques- com del món en societat -les normes. L'acumulació d'estímuls que ens dicten limitacions ens acaba per castrar des del punt de vista de la nostra potencialitat com a persones.

La ment és molt poderosa, i és cert que si estem cansats però el nostre pensament és positiu, les coses ens costen menys que si, a més, tinguésim un estat d'ànim derrotista. Si diem que no podem fer una cosa, està clar que no la farem mai, però si pensem -i estem convençuts- que podem arribar a aconseguir-ho, després d'un temps i una bona dosi d'esforç ho podrem fer.

En clau optimista, el missatge d'aquests llibres està molt clar: no té sentit deixar-se derrotar pels límits que el nostre entorn i nosaltres mateixos ens imposem, i només assolirem la trascendència quan ens atrevim a desafiar aquests límits. Ara bé, quin nivell de límits podem arribar a superar?

Determinisme

Trobo molt interessant conèixer amb precisió el significat de les paraules per tal que allò que es digui o s'escrigui s'entengui de la manera més inequívoca possible. He estat mirant al diccionari i mireu què he trobat per determinisme:

[de determini]

m 1 FILOS Doctrina i sistema filosòfic segons els quals qualsevol fet fenomènic és resultat necessari d'un conjunt de determinacions que poden ésser expressades i sintetitzades en una sèrie de lleis universals.

2 FILOS Fatalisme.

3 GEOG Corrent del pensament geogràfic que intenta d'explicar els fets mitjançant la influència decisiva dels condicionaments naturals.

Explorant una miqueta més, he anat al fatalisme:

[1839; de fatal]

m FILOS Doctrina segons la qual tot és predeterminat pel fat.

I finalment he acabat arribant al fat (que recorda molt al fate de l'anglès):

s. XIV; del ll. fatum 'predicció, oracle; destí', der. de fari 'dir']

m HIST REL Força impersonal, sovint divinitzada, que, a l'antiguitat, expressava la ineluctabilitat del futur, sia còsmic o, més sovint, històric o personal.

M'ha interessat parlar del determinisme, perquè em resulta sorprenent que la nostra manera de ser, de fer o pensar, la nostra història personal, estigui més determinada que no pensem, des d'abans de tenir nosaltres consciència o experiència qualsevulla d'aquest món. Em sorprèn, i fins i tot m'ha arribat a provocar un sentiment de rebuig pel fet de no entendre en absolut per què. Però fa ben poc m'he hagut de rendir i acceptar que és així. De fet, ja fa ben poc que estic començant a encaixar algunes peces de la meva vida, i m'he adonat que moltes coses eren necessàries i formaven part del meu camí. Fate did arrange for us to meet, com diu a Almost Unreal, la cançó de Roxette (per increïble que sembli, banda sonora de la prescindible adaptació cinematogràfica Super Mario Bros). No en tinc gaires dubtes.

Però si tot està determinat o, si més no, encaminat, quin paper li queda al lliure albir?

Entenc que el que li queda és la possibilitat d'aprendre i redreçar el nostre camí a mida que ens anem desviant. I fer per tant que l'experiència de la vida sigui el més joiosa possible. Que no és poc.