Atrafegat i autoenganyat

Com si no tingués prou amb la meva feina, me'n busco d'altres. Vull llegir llibres per saber més coses per a la feina però sense una aplicació directa. Fora del treball enceto cursos que no sabré si posaré mai en pràctica. Com que sóc impacient, no gaudeixo ni aprofito el procés, mai no estic content amb el que sé ara mateix i estic en un estat de frustració perenne. I en tot aquest afany per saber, m'autoenganyo i perdo la noció de qui sóc.

Per sort, la vida recompensa el meu excés d'ego amb adients cures d'humilitat. Per ensenyar-me que un no ho pot aprendre tot a la vida, i que en qualsevol cas tot demana temps.

Tornada

Ja fa més d'un mes que vam tornar de vacances, i encara no m'he dignat a escriure una sola paraula. He de dir que les vacances em van sentar de fàbula: vam voltar i descansar, vam gaudir d'una pau immensa enmig de les muntanyes asturianes, vam menjar els millors xocos de la nostra vida i vam tastar tot de formatges a quin més diferent tot això regat amb vins i sidres de la terra. Hem vist les vaques més felices de la terra pasturant tranquil·lament mentre tot de turistes s'hi feien fotos, per sobre dels núvols als Pics d'Europa. Hem fet de guiris i fins i tot hem anat a buscar el far que surt a "Doctor Mateo", que no hem vist fins a estar a dos pams en un dia ple de boira.

Per a mi han estat unes vacances inoblidables. Ara que hem tornat, de nou se'ns emporta i empassa el ritme de vertígen de la vida quotidiana, el treball i els compromisos, sense temps a descansar ni endreçar les fotos que hem portat del viatge.

Ens recuperarem?

Vacances de solter?

Estic de vacances, sí o sí. A Barcelona la universitat serà tancada durant les tres primeres setmanes d'agost, i a Tarragona ho serà les tres darreres. Si hagués volgut anar a treballar, m'hagués hagut de desplaçar a Tarragona, però per raons de comoditat, he decidit no fer-ho.

La segona particularitat d'aquestes vacances és que aquests primers deu dies d'agost estaré de Rodríguez a casa meva. Això vol dir que les coses que s'hagin de fer a casa les hauré de fer totes jo, i que segurament els àpats els faré en companyia de la senyoreta TV, a no ser, és clar, que hagi quedat amb algú o vagi, amb la gorra, a veure els pares o els sogres. En contra dels tòpics, no faré intents patètics de sortir a lligar amb estrangeres altes i rosses amb accent suec, ni organitzaré festes sorolloses on l'única cosa que hi hagi per beure sigui alcohol i més alcohol.

La tercera particularitat és que, de moment, d'esbarjo i vacances, ben poc. Els desaigües del rentavaixelles i del bany m'estan tenint d'allò més ocupat. I encara em queda una llista de coses pendents de fer que no sé si m'arribarà amb aquests dies. Socors!!

9 mesos

Porto uns dies sense escriure, ho sé. Tot i que ja no m'agrada buscar excuses, el cert és que la feina m'ha tingut aquestes últimes dues setmanes bastant ocupat. No he tingut gaire temps, doncs, per estar relaxat i pensar que potser, potser podria escriure alguna cosa al bloc.

Avui tot just he acabat d'escriure un article que vaig encetar fa dues setmanes i volia enviar a revisar abans d'anar de vacances. Potser aquesta urgència m'ha portat a cometre alguna errada que, de totes maneres, es pot corregir durant el procés, a vegades tediós, de revisió. Res sense solució, doncs. Reflexionant una mica m'he adonat que el treball per a aquest article, que formava part d'un treball de màster, el vaig començar fa uns 9 mesos, gairebé ja al mes de novembre, o tot just començat. Els primers experiments i les primeres referències bibliogràfiques. Encara hi ha més: des que vaig tornar d'Austràlia i vaig començar a escriure la tesi -entre finals de setembre i inicis d'octubre del 2008-, fins que la vaig defensar -a primers del juliol del 2009-, quan temps va passar?

Exacte.

Curiositats a banda, potser és que els humans ho portem a l'ADN, això de trigar 9 mesos en parir les criatures, i no només les que es belluguen.

Silenci / xivarri

Feia un sol esplèndid aquest migdia, als jardins del Palau de Pedralbes. Gairebé deserts pels estudiants que ja han acabat els exàmens i gaudeixen d'unes merescudes vacances, els únics sorolls que trencaven el silenci eren el borbolleig constant de la font, el xerric intermitent dels aspersors regant la gespa veïna i el xivarri cantaire, incessant, dels ocells a les copes dels arbres. Fins i tot m'atreviria a dir que aquest mapa de sons constituia, de fet, el silenci particular d'un migdia d'estiu a uns jardins de Barcelona. Lluny, molt lluny, quedava el brunzit de cotxes, camions, motos i autobusos entrant i sortint de Barcelona per la Diagonal.

No feia gaire vent, i per tant les notícies que arribaven a les altes esferes dels arbres més alts del jardí eren escasses. Poques converses, només comentaris aïllats en forma de branca que tremola uns pocs segons, arrossegant les veïnes més properes i després retorn a la quietud i l'avorriment. Jo crec que poc els deu importar que pugi la prima de risc del deute, que passem a semi-finals de la Davis o que Alonso hagi guanyat a Silverstone. A mi, potser, tampoc m'importa gaire.

La saviesa del sucre

Conservar algo que me ayude a recordarle sera admitir que le puedo olvidar

William Shakespeare

La setmana passada era de viatge a Granada, pel congrés europeu de polímers, i al sopar de cloenda em vaig topar amb un sucret per al cafè que duia, en un dels costats del sobre, aquesta frase. Em va semblar molt encertada i molt apropiada. Me n'adono que tinc coses, objectes, que fins i tot porto a sobre com a record d'una experiència que, sovint, em dic que no vull oblidar. Què passaria si els deixés de dur?

I'll be your man

Too many noises

Too many voices 

Invisible wires keeping us apart 

So many choices 

Some disappointments 

And they only steal me away from you 

Climb into our private bubble 

Let's get into all kinds of trouble 

[Chorus]  

Slide over here let your hands feel the way 

There's no better method to communicate

So girl stop your talking 

Words just get in the way 

I'll be your man 

So baby come over 

From the end of the sofa 

I'll be your man 

I'll be your man 

So many faces 

Staring at their shoelaces 

When all anyone want is to be seen 

Well tonight let's be honest 

We all want to be wanted 

And darlin' you've got me wantin' you 

Everything that I'm trying to say 

Just sounds like a worn out cliche, so... 

[Chorus] 

What are we all looking for? 

Someone we just can't ignore 

It's real love dripping from my heart, 

You've got me tripping 

What are we all looking for?

[Chorus] 

I'll be your man

Some Kind of Trouble 

James Blunt (2011)

Límits

Aquest matí llegia al tren, camí de Tarragona, la noveleta Vuela conmigo. El seu autor és Richard Bach, autor de la cèlebre Juan Salvador Gaviota, que vaig llegir fa un parell d'anys després que me la regalés algú que sap molt bé com em fascinen les gavines.

Pel que porto llegit, puc trobar factors comuns entre ambdós llibres: el món de l'aviació, la superació dels límits i la trascendència espiritual. El tema dels límits és el que més m'interessa, ja que la tesi de l'autor és que tenim límits perquè els acceptem, però si els trascendim -cosa que porta el seu esforç- podem arribar a assolir fites insospitades. Els acceptem des del mateix moment en què comencem a moure'ns pel món en què vivim, i inclouen tant l'experiència del món material -les lleis físiques- com del món en societat -les normes. L'acumulació d'estímuls que ens dicten limitacions ens acaba per castrar des del punt de vista de la nostra potencialitat com a persones.

La ment és molt poderosa, i és cert que si estem cansats però el nostre pensament és positiu, les coses ens costen menys que si, a més, tinguésim un estat d'ànim derrotista. Si diem que no podem fer una cosa, està clar que no la farem mai, però si pensem -i estem convençuts- que podem arribar a aconseguir-ho, després d'un temps i una bona dosi d'esforç ho podrem fer.

En clau optimista, el missatge d'aquests llibres està molt clar: no té sentit deixar-se derrotar pels límits que el nostre entorn i nosaltres mateixos ens imposem, i només assolirem la trascendència quan ens atrevim a desafiar aquests límits. Ara bé, quin nivell de límits podem arribar a superar?

Determinisme

Trobo molt interessant conèixer amb precisió el significat de les paraules per tal que allò que es digui o s'escrigui s'entengui de la manera més inequívoca possible. He estat mirant al diccionari i mireu què he trobat per determinisme:

[de determini]

m 1 FILOS Doctrina i sistema filosòfic segons els quals qualsevol fet fenomènic és resultat necessari d'un conjunt de determinacions que poden ésser expressades i sintetitzades en una sèrie de lleis universals.

2 FILOS Fatalisme.

3 GEOG Corrent del pensament geogràfic que intenta d'explicar els fets mitjançant la influència decisiva dels condicionaments naturals.

Explorant una miqueta més, he anat al fatalisme:

[1839; de fatal]

m FILOS Doctrina segons la qual tot és predeterminat pel fat.

I finalment he acabat arribant al fat (que recorda molt al fate de l'anglès):

s. XIV; del ll. fatum 'predicció, oracle; destí', der. de fari 'dir']

m HIST REL Força impersonal, sovint divinitzada, que, a l'antiguitat, expressava la ineluctabilitat del futur, sia còsmic o, més sovint, històric o personal.

M'ha interessat parlar del determinisme, perquè em resulta sorprenent que la nostra manera de ser, de fer o pensar, la nostra història personal, estigui més determinada que no pensem, des d'abans de tenir nosaltres consciència o experiència qualsevulla d'aquest món. Em sorprèn, i fins i tot m'ha arribat a provocar un sentiment de rebuig pel fet de no entendre en absolut per què. Però fa ben poc m'he hagut de rendir i acceptar que és així. De fet, ja fa ben poc que estic començant a encaixar algunes peces de la meva vida, i m'he adonat que moltes coses eren necessàries i formaven part del meu camí. Fate did arrange for us to meet, com diu a Almost Unreal, la cançó de Roxette (per increïble que sembli, banda sonora de la prescindible adaptació cinematogràfica Super Mario Bros). No en tinc gaires dubtes.

Però si tot està determinat o, si més no, encaminat, quin paper li queda al lliure albir?

Entenc que el que li queda és la possibilitat d'aprendre i redreçar el nostre camí a mida que ens anem desviant. I fer per tant que l'experiència de la vida sigui el més joiosa possible. Que no és poc.

Lligams

Hi ha dues coses per les quals val molt la pena rodar món: la primera, que ens ensenya que hi ha tot de coses diferentes i valuoses més enllà de les parets de casa nostra, i que no som precisament el melic de l'univers; la segona, que s'estableixen lligams aparentment febles, temporals, però que conserven la seva força passat un temps mercès a l'empremta que deixem en forma de records.

Ahir em vaig retrobar amb un noi australià que vaig conèixer a Melbourne, que està voltant per Europa amb la seva xicota, i que es va recordar d'algú que vivia a Barcelona i va decidir anar-hi de turisme i visita. No cal dir-ho, em va fer molta il·lusió, i no em sap pas greu haver perdut hores de son per compartir una vetllada més que agradable. I tot i que fa temps que no faig servir el meu anglès més que per llegir i escriure avorrits articles -diguem-li- científics, em vaig sorprendre del poc que em va costar afinar la meva oïda de nou a aquest accent tan diferent del que ens ensenyen a les escoles que és l'australià.

D'aquí unes poques setmanes viatjaré a Granada, i potser em retrobaré un altre company d'aventures, despatx, vins i partits de footy. És musulmà, de Turquia, i des que ens vam conèixer, cada any, per Nadal, es recorda que té un amic a Barcelona i em felicita les festes.

Oi que val la pena viure per tot això?

Llibre de vida

Aquests dies estic fent un exercici curiós, que té un cert component d'introspecció i autocrítica, a part de ser un bon exercici de memòria. Estic fent el meu llibre de vida, que consisteix en resumir, en unes poques planes, la meva vida (unes sis planes), i encara menys les dels meus pares (tres planes entre tots dos). He de posar només els fets o els records més rellevants, i sobretot ha d'estar construit només en base als meus records, és a dir, no puc preguntar.

Fent-ho m'estic adonant que recordo moltes més coses que no penso, i que puc agafar una perspectiva bastant diferent de la que pensava que tenia sobre mi mateix. He agafat distància amb tot el que ha passat abans i me n'adono de com ha influit en la meva vida, de com ha canviat la meva valoració dels fets i les seves conseqüències immediates i en el temps. Crec que una conclusió inevitable és que me n'adono, precisament, de com d'inevitable ha estat tot el que m'ha passat i com de relacionats estan els esdeveniments en el camí que ha portat des del meu naixement fins on sóc ara mateix. Un pas més endavant, que crec que estic fent, és acceptar que tot ha passat perquè havia de passar, la necessitat dels fets. I donar gràcies per tot.

El tinc pràcticament enllestit. Com que l'he anat fent de manera desordenada, començant pel final cap a enrera i del principi cap a endavant, incloent records, situacions segons m'anaven arribant al cap, encara no té una forma llegibla. Ara necessito fer servir la meva rovellada habilitat literària per tal d'enllaçar els diferents pedaços i pugui llegir-se de cap a peus.

No la compartiré pas aquí la meva història. És molt meva, i la meva visió és massa personal, esbiaixada. Potser li deixaré llegir a algú, qui sap, però algú molt escollit.

Banda sonora

Aquesta nit es juga la final de la Copa del Rei entre el Barça i el Madrid. Possiblement el partit serà un avorriment, tot i els esforços del Barça en jugar mínimament bé. Si més no, Mourinho ja farà prou espectacle des de la banda, i això donarà un cert interès. Però possiblement serà molt més entretingut que no em penso, i ambdós equips donaran mostra de la seva vàlua i la seva ambició per ser els vencedors.

Jo, que no sóc gaire futboler -tot i que fins fa no massa quedava sovint amb els amics per veure les eliminatòries de la Champions i els clàssics-, em miraré el partit. I potser, fins i tot, posaré la transmissió d'en Puyal, a Catalunya Ràdio, que estrena banda sonora, amb una barreja d'orgull i vergonya.

Properament, ja us explicaré per què.

Tempus fugit

Tempus fugit, sicut nubes, quasi naves, velut umbra

El temps vola, com els núvols, com les naus, com les ombres... La wikipèdia és una font inesgotable de recursos, i és precisament buscant recursos com, en moltes ocasions, el temps s'escapa. Aquesta és la sensació que tinc últimament: passen el dies, i no me n'he enterat; passen les setmanes, igual; ja han passat tres mesos des del canvi d'any, i què he fet? En retrospectiva, no ho sé. Sé que he estat ocupat fent coses, però en concret no sabria dir què. Ah, sí: feina, feina, i més feina; rentadores i planxa; compromisos familiars a dojo; caps de setmana ocupats a fer un curs on no paro de sentir paraules estranyes. Però fora de tot això, res de res. A la cuina, no tinc temps ni de ser una mica creatiu. Els projectes personals estan tots aparcats: quan els podré dur a terme?

Retrobament

Després d'un llarg hivern ha tornat la primavera, i potser serà per això i pel dia tan agradable que fa avui que m'ha vingut de gust sortir als jardins del Palau Reial a dinar. Assegut tranquil·lament a un banc, he tornat a contemplar com el vent gronxava de manera irregular branques i fulles, he sentit el xipolleig de l'aigua de la font i el piular animat dels ocells -tot de converses al meu voltant que algun dia espero arribar a entendre.

M'he adonat que no podia posar nom ni a arbres ni arbusts, i que no sabia com cridar cap dels ocells perquè tampoc en sabia com. Que n'aprendré algun dia?

Despert però afamat

L'ampolleta de gelea reial amb ginseng i vitamina C que estic prenent cada matí, sumat al tallat que m'he pres al bar al costat de l'estació abans d'agafar el tren, m'estan ajudant a aguantar bé el dia, despert i atent. Segurament el cos deu estar canviant i se'm deu estar acostumant a llevar-me d'hora un parell de cops per setmana, cosa que deu ajudar. El que no canvia, però, és la sensació de gana immensa que tinc cada cop que dormo menys del que necessito. L'entrepanet de seitons que he esmorzat al tren, ha estat clarament insucient, i a mig matí he hagut de fer un croissant. Tanmateix, segueixo afamat. Com pot ser?

Escèptic

Ahir, sense voler, em vaig veure revisant el meu sistema de creences i la meva actitud davant les creences pròpies i les dels altres. Hi ha tot d'informacions noves que m'estan arribant i no sé si les assimilo bé, ja que xoquen amb els meus esquemes. Fent broma, em deia que era una mica heretge al respecte. Però més tard, pensant-ho millor, vaig pensar que era més aviat escèptic. Com m'agrada agafar el diccionari per no equivocar-me, aquestes son les definicions:

heretgia 

[s. XIII; de heretge]

f 1 RELIG Doctrina o sistema teològic rebutjat com a fals per l'autoritat eclesiàstica. 

2 fig 1 Greu error contra els principis tinguts per certs. 2 Opinió en oposició amb les idees rebudes.

escepticisme 

[1839; de escèptic]

m 1 FILOS Doctrina filosòfica que considera la raó humana incapaç de conèixer la veritat. 

2 Disposició a dubtar. El meu escepticisme en qüestions d'astrologia.

Crec que, tot i que sigui una paraula lletja, l'heretgia entesa coma a oposició a les idees que un rep en un ambient on es consideren certes, defineix bastant bé el meu caràcter. D'entrada em resisteixo a acceptar, més aviat rebutjo de pla, aquelles idees que s'entenen en un marc de creences molt diferent al meu: em comporto com un heretge. Aquest és un defecte, per sort o per desgràcia, molt meu i que m'acompanyarà molt de temps encara. Tot i que potser arribi a assimilar o acceptar aquests nous coneixements, em costa molt de temps degut precisament a aquesta oposició.

L'altra cara de la moneda és l'escepticisme. Sóc crític i tinc una tendència natural a dubtar de les coses que m'és molt útil a la meva feina, on les creences tenen una vida molt curta ja que en la vida experimental la incertesa és una constant. Positiu, doncs, si no dono per segur res ja que la meva visió és més imparcial i interpreto millor els resultats. Negatiu, si davant del dubte em quedo paralitzat i no reacciono. Per altra banda, crec que hi ha coses que la ment humana no està capacitada per conèixer ni entendre, tot i que existeixen i són certes. Dubto de certs tipus de coneixements, ja que no tinc la manera de constatar-los. Intueixo que existeixen, de fet els acabo concedint el benefici del dubte,  però la raó no els pot explicar, i alguns fets s'han d'acceptar des de la fe i no des de la raó. Per què? Potser perquè l'estructura del nostre coneixement no ens permet entendre certs fenòmens, només observar-los i acceptar-los. Per sort o per desgràcia, algunes coses que he pogut experimentar no fa gaire m'inclinen cap a l'acceptació. Acceptació escèptica, però acceptació al cap i a la fi.

Resumint, crec que em vaig diagnosticar de manera bastant adequada. Ara només em cal treballar per tal que aquestes barreres que poso només aguantin el temps just, que els dubtes no m'ofeguin sinó que m'ajudin a prendre les decisions oportunes, i acceptar que algunes coses són com són tant si les entenem com si no.  

Matins/Vespres

Ens han canviat l'hora, i el món s'ha capgirat. Hem passat de matins clars i vespres foscos a matins foscos i vespres clars. A l'hora d'anar a dormir estem ben desperts però ens pesen les parpelles quan sona el despertador. Dinem a l'hora que toca però en realitat no tindríem gana fins a l'hora de la migdiada. Qui vol sopar, quan tot just ha passat l'hora de berenar?

No sé si van tenir en compte tot això quan van decidir establir el daylight saving time. L'únic que sé és que el cap em funciona diferent i ho seguirà fent durant uns quants dies fins que m'hi acostumi de nou.

Nòmada

Fa un parell de dies, en broma, em deien si m'estava acostumant bé a la vida de nòmada. El motiu és que, darrerament, em toca anar sovint a Tarragona a treballar -i en breu estaré vinculat laboralment allà, a la Universitat Rovira i Virgili. En conseqüència, em toquen dues hores de viatge d'anada i dues de tornada cada dia que hi vaig, que poden ser dos o tres cops per setmana. Com no sé si la meva situació actual es correspon a la de nòmada, mirem el diccionari a veure què hi diu:

nòmada

[1839; del ll. nomas, -ădis, i aquest, del gr. nomás, -ádos 'que erra cercant pastures']

1 adj Relatiu o pertanyent al nomadisme.

2 m i f Individu que practica el nomadisme.

nomadisme

[de nòmada]

m ETNOL/SOCIOL Sistema de vida d'alguns grups humans que es desplacen periòdicament o constantment d'un lloc a un altre cercant condicions de vida millors.

És cert que viatjo allà, amb periodicitat, per tal de dur a terme un treball en millors condicions de les que puc disposar aquí. I quan em quedo aquí -com si retornés al meu lloc de partida- és per a fer, en millors condicions, una altra mena de feina. Estrictament no erro cercant pastures, però si aquesta és la vida del pastor nòmada, la del treballador que per realitzar la seva tasca ha de desplaçar-se a llocs diferents amb millors condicions també és de nòmada. La diferència és que no porto la cabana ni la tenda amb mi, ni he de buscar aixopluc allà on m'hagi de desplaçar, sinó que, per sort, tinc una residència fixa.

Des d'una altra perspectiva, crec que em puc considerar bastant nòmada. He viscut molts anys amb els pares, i vaig marxar una temporada a Austràlia a treballar. Vaig tornar a casa dels pares, i un any més tard em mudava de nou amb la meva parella. Qui sap si d'aquí a un temps necessitarem tornar a mudar-nos!

Si és que en el fons, en algun moment de la nostra vida, tots fem de nòmada.

Excuses

He acumulat durant mesos i mesos una inèrcia de no fer les coses que necessito fer, com ara escriure, i ara em trobo que, lògicament, em costa molt engegar i posar-me a fer-les. La col·lecció d'excuses que he anat acumulant és aclaparadora:

• he d'anar a comprar
• he de preparar el sopar
• la planxa no es fa sola
• tinc molta feina
• estic cansat
• em fa mandra 
• ...

Crec que me les he cregudes massa, aquestes excuses. M'he justificat a mi mateix que no tenia temps per tots aquests motius i d'altres més, que jo en realitat volia seguir escriure, fer fotos, fer els estiraments que vaig aprendre a Tailàndia, córrer,... però com no tenia temps, no ho he pogut fer. 

Fals. 

En realitat he escollit no fer-ho, a l'empar d'aquestes excuses, però ha estat una decisió meva. Ara vull prendre una decisió diferenta: canviar aquesta dinàmica d'excuses i justificacions, i ser conseqüent amb les meves eleccions.

I ara escullo tornar a escriure. Com veieu, he començat per fer una entrada nova al bloc, després de mig any. Potser aleshores no em trobava en el moment adequat per continuar escrivint, però ara crec que sí. M'ha adonat que els deu-quinze minuts que fan falta per escriure quatre ratlles són ben fàcils de trobar, més encara quan puc estar distret, ocupant el meu temps amb coses que no m'aporten res.

Espero que ben aviat en segueixin unes quantes entrades més.