9 mesos

Porto uns dies sense escriure, ho sé. Tot i que ja no m'agrada buscar excuses, el cert és que la feina m'ha tingut aquestes últimes dues setmanes bastant ocupat. No he tingut gaire temps, doncs, per estar relaxat i pensar que potser, potser podria escriure alguna cosa al bloc.

Avui tot just he acabat d'escriure un article que vaig encetar fa dues setmanes i volia enviar a revisar abans d'anar de vacances. Potser aquesta urgència m'ha portat a cometre alguna errada que, de totes maneres, es pot corregir durant el procés, a vegades tediós, de revisió. Res sense solució, doncs. Reflexionant una mica m'he adonat que el treball per a aquest article, que formava part d'un treball de màster, el vaig començar fa uns 9 mesos, gairebé ja al mes de novembre, o tot just començat. Els primers experiments i les primeres referències bibliogràfiques. Encara hi ha més: des que vaig tornar d'Austràlia i vaig començar a escriure la tesi -entre finals de setembre i inicis d'octubre del 2008-, fins que la vaig defensar -a primers del juliol del 2009-, quan temps va passar?

Exacte.

Curiositats a banda, potser és que els humans ho portem a l'ADN, això de trigar 9 mesos en parir les criatures, i no només les que es belluguen.

Silenci / xivarri

Feia un sol esplèndid aquest migdia, als jardins del Palau de Pedralbes. Gairebé deserts pels estudiants que ja han acabat els exàmens i gaudeixen d'unes merescudes vacances, els únics sorolls que trencaven el silenci eren el borbolleig constant de la font, el xerric intermitent dels aspersors regant la gespa veïna i el xivarri cantaire, incessant, dels ocells a les copes dels arbres. Fins i tot m'atreviria a dir que aquest mapa de sons constituia, de fet, el silenci particular d'un migdia d'estiu a uns jardins de Barcelona. Lluny, molt lluny, quedava el brunzit de cotxes, camions, motos i autobusos entrant i sortint de Barcelona per la Diagonal.

No feia gaire vent, i per tant les notícies que arribaven a les altes esferes dels arbres més alts del jardí eren escasses. Poques converses, només comentaris aïllats en forma de branca que tremola uns pocs segons, arrossegant les veïnes més properes i després retorn a la quietud i l'avorriment. Jo crec que poc els deu importar que pugi la prima de risc del deute, que passem a semi-finals de la Davis o que Alonso hagi guanyat a Silverstone. A mi, potser, tampoc m'importa gaire.

La saviesa del sucre

Conservar algo que me ayude a recordarle sera admitir que le puedo olvidar

William Shakespeare

La setmana passada era de viatge a Granada, pel congrés europeu de polímers, i al sopar de cloenda em vaig topar amb un sucret per al cafè que duia, en un dels costats del sobre, aquesta frase. Em va semblar molt encertada i molt apropiada. Me n'adono que tinc coses, objectes, que fins i tot porto a sobre com a record d'una experiència que, sovint, em dic que no vull oblidar. Què passaria si els deixés de dur?