Lligams

Hi ha dues coses per les quals val molt la pena rodar món: la primera, que ens ensenya que hi ha tot de coses diferentes i valuoses més enllà de les parets de casa nostra, i que no som precisament el melic de l'univers; la segona, que s'estableixen lligams aparentment febles, temporals, però que conserven la seva força passat un temps mercès a l'empremta que deixem en forma de records.

Ahir em vaig retrobar amb un noi australià que vaig conèixer a Melbourne, que està voltant per Europa amb la seva xicota, i que es va recordar d'algú que vivia a Barcelona i va decidir anar-hi de turisme i visita. No cal dir-ho, em va fer molta il·lusió, i no em sap pas greu haver perdut hores de son per compartir una vetllada més que agradable. I tot i que fa temps que no faig servir el meu anglès més que per llegir i escriure avorrits articles -diguem-li- científics, em vaig sorprendre del poc que em va costar afinar la meva oïda de nou a aquest accent tan diferent del que ens ensenyen a les escoles que és l'australià.

D'aquí unes poques setmanes viatjaré a Granada, i potser em retrobaré un altre company d'aventures, despatx, vins i partits de footy. És musulmà, de Turquia, i des que ens vam conèixer, cada any, per Nadal, es recorda que té un amic a Barcelona i em felicita les festes.

Oi que val la pena viure per tot això?

Llibre de vida

Aquests dies estic fent un exercici curiós, que té un cert component d'introspecció i autocrítica, a part de ser un bon exercici de memòria. Estic fent el meu llibre de vida, que consisteix en resumir, en unes poques planes, la meva vida (unes sis planes), i encara menys les dels meus pares (tres planes entre tots dos). He de posar només els fets o els records més rellevants, i sobretot ha d'estar construit només en base als meus records, és a dir, no puc preguntar.

Fent-ho m'estic adonant que recordo moltes més coses que no penso, i que puc agafar una perspectiva bastant diferent de la que pensava que tenia sobre mi mateix. He agafat distància amb tot el que ha passat abans i me n'adono de com ha influit en la meva vida, de com ha canviat la meva valoració dels fets i les seves conseqüències immediates i en el temps. Crec que una conclusió inevitable és que me n'adono, precisament, de com d'inevitable ha estat tot el que m'ha passat i com de relacionats estan els esdeveniments en el camí que ha portat des del meu naixement fins on sóc ara mateix. Un pas més endavant, que crec que estic fent, és acceptar que tot ha passat perquè havia de passar, la necessitat dels fets. I donar gràcies per tot.

El tinc pràcticament enllestit. Com que l'he anat fent de manera desordenada, començant pel final cap a enrera i del principi cap a endavant, incloent records, situacions segons m'anaven arribant al cap, encara no té una forma llegibla. Ara necessito fer servir la meva rovellada habilitat literària per tal d'enllaçar els diferents pedaços i pugui llegir-se de cap a peus.

No la compartiré pas aquí la meva història. És molt meva, i la meva visió és massa personal, esbiaixada. Potser li deixaré llegir a algú, qui sap, però algú molt escollit.